Aquesta web resta tancada en espera d'administradors agosarats. Contacta'ns
Ens obliguen a molestar-te amb l'obvietat que aquesta web usa cookies. Tancar | Més informació
Tot sobre la Bisbal d'Empordà i pobles veïns
capçalera
 El president de la Generalitat ha estat al consistori i a la nova seu dels jutjats (galeria)
XII Fira de circ al carrer (V)
Detalls del Mundial
XIV Fira de Circ :: Cia Sebas - The Flying Tiritas
David Bisbal és entrevistat per El Trampolí

Cerca a totbisbal


Afegir article
Registrar-se
Accés usuaris

Recuperar dades

L'emissora de la Bisbal d'Empordà i pobles veïns La televisió de la Bisbal d'Empordà i pobles veïns  Vols gestionar "un altre tot"? Què és guifi.net i com te'n pots beneficiar

  L'article    
vinetaDos i dos son quatre i me n'emporto tres
Sinopsi
Que enunciats oposats signifiquin el mateix, en una branca de la Ciència tan lògica com l'Economia, sembla més un dictat de la Llei de Déu que una veritat científica.

Si això fos el Paradís, no farien falta religions ni ciències de cap classe. En estat tan plaent ningú necessitaria entendre o canviar res. Però es tracta d'una 'vall de llàgrimes', i això ho complica tot, fins al punt que l'ésser humà s'ha vist en la necessitat d'inventar coses com la Religió o la Ciència.

Antigament només es disposava de la Llei de Déu, que abraçaria tot allò que desconeixem, tot allò que és impredictible, perquè les variables que intervenen són tantes i tan desconegudes que l'únic pronòstic vàlid és el '... quan Déu vulgui.'

Al marge que no hi ha manera de demostrar-la i que, a la pràctica, només serveix per relaxar el vertigen que ens produeix dependre de l'atzar, o per amagar la vergonya de la nostra ignorància, la religió o Llei de Déu és un model d'existència que, si més no, relaxa a l'individu i li permet portar el dia a dia amb ànim suficient. El dolent és quan, a la inexorabilitat d'aquesta llei, se li adjunta el privilegi dels poderosos, fent-nos admetre-ho amb la mateixa resignació que admetem la gravetat o els terratrèmols. Llavors acaba tota mena d'ànim.

Per sort, els burgesos van inventar la Ciència, que abastaria el conjunt de coneixements basats en l'experiència, amb què la humanitat intenta fer més suportable la seva existència. A partir d'aquí, la terrible Llei de Déu, basada en mites, cada vegada abasta menys aspectes de les nostres vides; aspectes que han anat engrandint el domini de la ciència de tal manera que, amb evidents beneficis per a tota la societat, hem anat substituint les paraules divines per les veritats científiques. El dolent de la Ciència és quan aquests mateixos burgesos ens presenten els seus privilegis com a veritats científiques, pretenent que els admetem amb la mateixa naturalitat i disciplina amb què assumim la Biologia o la Física.

Les veritats científiques i les paraules divines tenen en comú que es postulen neutrals pel que fa a la dialèctica entre rics i pobres. La Llei de Déu s'aplica a tots sense distinció, ens diuen, només que qualsevol transgressió, els pobres la paguem aquí mateix i els rics, diuen, la pagaran a l'infern.

Una cosa semblant passa amb la Ciència. Els avenços ens beneficien, almenys teòricament, a tots per igual, però, per posar un parell d'exemples, els burgesos viuen, de mitjana, 10 o 12 anys més que els assalariats, i la tecnologia multiplica per mil els seus beneficis mentre que la seva forma d'aplicar-la, augmenta la precarietat dels treballadors.

És llavors quan ens adonem que la Ciència no només la van inventar ells, sinó que va ser i és la seva veritable font de poder. És llavors quan les seves veritats queden tan en entredit com la inexorabilitat de la Llei de Déu.

Tal com la van plantejar Galileu i Newton, la Ciència tracta allò observable i mesurable. Amb aquestes característiques de partida és molt difícil justificar que dos i dos són quatre i me n'emporto tres, tal com ens diuen alguns economistes i polítics des dels púlpits ressonants que els faciliten els poderosos. I és que, la miris per on la miris, la Ciència no diu això.

No obstant, aquests mateixos burgesos que van inventar la ciència, van organitzar la societat segons tan improbable i, per tant, acientífic algoritme. El resultat, sense desmerèixer cap dels seus avantatges, acaba en tal desastre que, alarmats en veure's víctimes de les seves pròpies veritats, decideixen no desmantellar del tot la Llei de Déu, a partir de la qual sí es pot justificar que ens en portem tres. Almenys fins que la Ciència no 'avanci' prou per demostrar que dos i dos són quatre i me n'emporto tres.

I aquí ens trobem. Amb els burgesos trencant-se el cap per retorçar determinats aspectes de la Ciència. L'exemple més flagrant, per la immediatesa, és el de l'Economia. Els seus catedràtics intenten, ara, convèncer-nos que l'actual baixada del preu de l'energia provocarà una crisi sense precedents, quan des dels anys 1970 ens tenen convençuts de tot al contrari, que l'encariment dels carburants és el que provoca les crisi.

Que enunciats oposats signifiquin el mateix, en una branca de la Ciència tan lògica com l'Economia, sembla més un dictat de la Llei de Déu que una veritat científica. Senzillament, no és seriós ni creïble.

Cosa molt diferent és que totes les inversions i previsions de guanyar moltíssims diners, donant per suposat que els carburants seguirien a preus alts, se'ls n'ha anat en orris i, conseqüentment, el seu famós mercat de valors entra en crisi. Lògic, ja que no és el mateix endur-se un determinat tant per cent d'un preu alt, que emportar-se aquest mateix percentatge d'un preu baix. Però aquest és un problema de les seves butxaques que, com sempre, intentaran fer-ho passar per una crisi de tots.

Efectivament una cosa així no és seriósa i posa en dubte moltes de les veritats que procedeixen d'aquestes mateixes càtedres. Serà veritat que la caiguda dels valors borsaris és dolent per a tots? Serà veritat que la competència i l'especulació són el motor de l'activitat econòmica? Tenen alguna base real tots aquests índexs que qualifiquen una cosa tan manipulable i poc mesurable com la confiança dels mercats? I així, tantes altres ...

El problema dels burgesos és que, si no guanyen ells, trenquen la baralla. El problema amb els burgesos és que, com que els evidencies que mai arribaran a convèncer-nos que dos i dos són quatre i me n'emporto tres, es llancen a acaparar recursos, a desballestar els estats, a limitar llibertats, a justificar guerres i a enarborar, eliminant les dissidències, alguna Llei de Déu que sí els permeti endur-se'n tres.


     
     
   
Autor/a Juan Manuel López Hernández
Tema Cultura
13.02.2016
Web