<?php echo $aStrHTMLPaginaInici[$vIdioma];?> Tot sobre La Bisbal d'Empordà
   ENTREVISTA A JORDI BOFILL
  “L’art és l’aplicació del coneixement”
Vilaweb la Bisbal d'Empordà
   
 

EL PERFIL

Jordi Bofill és un jove pintor nascut a la Bisbal d’Empordà fa 32 anys. Es va iniciar en el món de les belles arts fent exposicions en cafès i bars i la seva primera exposició oficial va ser el 1993, en una mostra d’arts plàstiques a la Sala Domènech Fita de Girona. Ha tractat temàtiques ben diverses. L’última, sobre el cosmos. Actualment treballa amb acrílic, però també ha utilitzat altres tècniques, adaptant-se en cada etapa al que expressa millor allò que vol transmetre. Defineix les seves obres com a profundes, expressives, màgiques i no lineals.


En Jordi, obert i observador, ens acull a la seva parada de la Plaça Independència, envoltat de quadres i també de moltes altres coses, totes elles fetes artesanalment: clauers, cargols de mar, llibretes, imants... Diu que malgrat ser pintor, fer altres coses l’ajuda a no estancar-se i a pensar en altres temes.
A aquest artista li agrada llegir, dormir, pensar, la música chill out, passejar, estar amb el seu gos, en Fosc, i també el silenci. Malgrat no semblar-ho en veure les seves obres, els seus gustos artístics són més aviat clàssics: Leonardo da Vinci, del qual està llegint la seva biografia, El vol de la ment i l’obra de Magritte Ce n’est pas une pipe, (és a dir, això no és una pipa, sinó la imatge d’una pipa), “una obra senzilla i simple però que conté la màgia de la barreja entre ficció i realitat”. En la mateixa línia, si pogués escollir una altra època per a viure es quedaria al Renaixement o a principis del segle XX, a París. Quant als museus, es queda amb El Louvre parisenc i El Prado, a Madrid. En Jordi creu que les persones a les qui agrada el seu treball són gent que no es queden amb el que tenen sinó que busquen alguna cosa més que una floreta o un paisatge bonic; van més enllà.
Contesta que sí quan li preguntes si un artista és un somiador. I està d’acord amb la idea que les seves obres són una visió poètica de la vida i de l’entorn. Una conversa amb ell no té pèrdua, però ens quedem amb una idea que ens ha frapat a totes dues: que l’art no es troba només en una pintura o en una escultura. L’art és cada cosa que fem i, sobretot, saber viure.

 

- Què et va portar a estudiar Belles Arts i a iniciar-te en el món de la pintura?
- Els inicis... doncs perquè m’agradava el còmic, i a més sempre m’havia interessat el tema de la pintura. De fet realment a Belles Arts només hi vaig durar tres anys, o sigui que no ho vaig acabar. Realment, els meus principis van ser fent il·lustració amb tinta, i després em vaig dedicar més a investigar i a llegir molts llibres de pintura i vaig acabar a Belles Arts de rebot, però com que allà hi fèiem moltes coses que no m’acabaven d’agradar, vaig decidir deixar-ho. Abans de la carrera ja pintava i tampoc em feia falta seguir amb Belles Arts per aconseguir un títol perquè no volia acabar donant classes de dibuix i pintura. Un títol de pintura és molt relatiu... si vols donar classes sí que et serveix, però si el que realment vols és pintar, el que necessites és tancar-te al taller i posar-te a pintar. I penso que fent això m’ha anat força bé fins ara.

- Com vas fer el pas d’estar pintant al teu taller fins arribar a la primera exposició?
- Això va ser abans de fer Belles Arts. Quan només tenia 20 quadres ja vaig fer una exposició a Cruïlles, a un bar que ara està tancat, que es deia 1821. I a Peratallada, al Psss cafè. Vaig començar a fer les exposicions en cafeteries.

- I anaves tu a buscar les exposicions?
- Sí. Anava amb les fotos dels quadres i, si els agradaven bé, i si no, doncs també. La veritat és que he tingut molta sort, els meus quadres sempre han agradat força. Sempre m’he basat més en ser autodidacte i pintar les meves coses, perquè la única cosa que vaig aprendre a Belles Arts, va ser a passar l’estona. Em vaig agobiar, perquè això de pintar flors... I a més, és una escola molt relacionada amb el paisatge, i ja n’he fet molts, tot i que el meu tipus de pintura no acaba de ser d’aquest estil. Bé, pinto paisatges, però astrals, sobre el cosmos, més interessants.

- I a partir d’aquí? Picant de porta en porta?
- No, han estat ells els qui m’han trucat a mi perquè exposi. El canvi va ser molt de sobte. De cop i volta em van començar a trucar a casa i com que sortia a anuaris d’art i revistes d’Estats Units gràcies a un senyor americà, va ser a partir d’aleshores que em van començar a trucar. I va ser després de Nova York quan vaig començar a fer exposicions arreu. A més, el fet de viatjar també m’ha estat molt útil, perquè tot i no picar portes, a cada lloc on anava deixava un catàleg, fotos, currículum... i d’aquesta manera aconseguia molts contactes.

- El teu art, s’entén bé aquí?
- A llocs com Nova York i Tokio es tornen bojos per aquest tipus d’art; estan molt més adaptats i busquen coses noves. En canvi aquí no, aquí la gent és molt clàssica, tant a Girona com a Barcelona. Vaig viure un any a París i allà se’m van obrir moltes portes, però perquè allà hi ha tradició d’art i aquí no. Allà, quan fas una exposició en una cafeteria, la gent no només va fer el cafè, sinó que també es fixen molt en els quadres que hi ha penjats a les parets. En aquest sentit i, en general, amb tot, aquí sempre anem molt més endarrerits.

- Has exposat a llocs com França, Califòrnia, Tokio i Manhattan. Tant a nivell professional com personal, què t’ha suposat?
- Obrir portes. Tampoc és que m’hagi obert molt de camp, simplement la venda, per poder fer contactes i anar tirant. Ara sé que allà tinc les portes obertes. Per exemple: si ara volgués fer una exposició a Nova York, només hauria de fer una trucada, cosa que abans no podia fer. A més, segurament em coneixen més a fora que aquí. Tots aquests viatges m’ha obert portes al món de l’art i m’han ajudat a saber que no estic tancat a Girona.

- Hi ha alguna ciutat o país on t’agradaria mostrar-hi la teva obra?

Sí, Holanda és un lloc que sempre m’ha agradat i de moment no m’ha sortit res per allà. També Dinamarca, Suècia i, en general, tot el nord d’Europa.

Parla’ns una mica de l’exposició “Art per Rwanda” de l’any 1997...
- Va ser una proposta que va estar molt bé, ja que em va donar l’oportunitat de no pintar només per mi i guanyar-hi diners, sinó que les recaptacions anaven dirigides a una bona causa i penso que, en aquell moment, valia realment la pena. Els diners recollits anaven a una ONG, a Metges Sense Fronteres. I com que hi havia molta necessitat a Rwanda, crec que està molt bé portar l’art a aquesta banda. No només art per tu, sinó per ajudar als altres, perquè puguin menjar una mica, curar-se... Sempre està bé fer coses així per una bona causa.

- Creus que es difícil arribar a ser algú important en el món de l’art?
- Depèn molt de com t’ho plantegis. Jo penso que si t’ho mires en el sentit de ser famós, sí que és difícil. Però si t’ho mires com jo, que el què vull és passar-m’ho bé i sentir-me realitzat intel•lectualment, doncs no tant. És que hi ha molta gent que per ser famós entén sortir als diaris, però per mi sentir-se realitzat és haver arribat al punt intel•lectual òptim. Ara mateix jo estic investigant el cosmos i poca gent ha arribat on em trobo. El punt d’aprofundir en tu mateix, conèixer-te a tu mateix, sentir-te realitzat amb tu... per a mi això és el màxim. Ara, per a molta gent, el màxim és ser conegut arreu del món. Bé, hi ha moltes maneres d’arribar a algun lloc. Els meus objectius són enriquir-me a mi mateix i penso que si assoleixes aquest punt de satisfacció, ja no et cal ser famós.

- Fas cas de les crítiques?
- Sí, si són constructives, sí. D’una persona que realment ho sent, que hi entengui i que s’hi fixi, sí que accepto les crítiques. Sempre van bé.

- Quins mestres de la pintura t’han marcat?
- A mi sempre m’ha agradat molt la història de l’art i he estudiat més els clàssics i el Renaixement. En Leonardo da Vinci, per exemple. Després jo faig la meva, però crec que has de tenir una base sòlida i per a mi són els pintors d’aquestes èpoques. Penso que si els clàssics es trobessin en el moment d’ara, pintarien el que estic pintant jo, perquè ells anaven molt evolucionats per la seva època. Perquè la pintura no només és pintar sinó també entendre de matemàtiques, d’astrologia... A la vida has de saber de tot i, a partir d’aquí, plasmar-ho a la pintura. Sempre m’han comparat amb en Dalí perquè tots dos som de l’Empordà i perquè, al principi, el que pintava s’assemblava al seu estil, encara que realment no té res a veure i, a mi personalment, no m’agrada gens Dalí. En canvi, Joan Pons, m’agrada molt. És boníssim aquest home!

- Com és que també fas artesania?
- Per desconnectar una mica i no estar sempre pintant. Amb la feina necessites fer pauses. I l’artesania m’ajuda a trencar una mica perquè arriba un punt on quedes saturat. Cal aprofitar aquests moments per llegir, viatjar... I, després, quan t’hi tornes a posar (a pintar) ho veus tot diferent.

- Què és per a tu l’art?
- L’art és l’aplicació del coneixement. Pot fer-ne un fuster, un mecànic... Perquè per mi l’art és allò que vas aprenent. L’art és saber viure.

- Quin és el teu estil?
- No es pot col·locar ni classificar. Posa’m com a contemporani, alguns diuen que és surrealista... però jo no el classificaria. Ara estic fent Cosmos Art, però cada moment té el seu “títol”.

- Per què el caos, l’univers, la matèria... com a temàtica?
- Perquè primer em vull posar en ordre jo mateix. Saber d’on vinc i què faig. Si entens el cosmos, pots entendre d’on véns i on vas. I és la base. Perquè si no entens on estàs i quins són els símbols que et rodegen i tot....estàs perdut. El cosmos, per a mi, és la base. Perquè per viure has de conèixer-te a tu mateix i al que t’envolta. I el cosmos ofereix les energies, els sistemes, que són com un puzzle... Primer has de tenir aquesta base i després ja et pots morir tranquil. Ho vaig fer per una necessitat. És com un pintor que no ha estat mai a Altamira: un pintor ha de conèixer els seus orígens.

- Quins altres temes has estudiat i investigat?
- Sobretot el fons marí. Vaig estudiar els paisatges submarins durant dos anys i després em vaig posar a investigar el cosmos i ja l’he acabat. A veure ara què vindrà.

- Tant als quadres del fons marí com als del cosmos hi ha un element comú: la lluna. Per què?
- Perquè sempre he considerat que el temps és molt important, però no parlo del temps cronològic. Sinó del temps que marca la lluna, que és el rellotge de la nostra vida. Sempre m’havia basat amb la lluna i baso els símbols dels quadres segons el que marca la lluna. A casa tinc un calendari astral i segons on estigui la lluna, per exemple, puc fer un color ocre o un blau...a més, també afecta el caràcter de les persones.

- No t’agraden els angles rectes, oi?
- No hi crec, m’agraden les coses ovalades. Són més suaus, entren millor per la vista. No tinc quadres amb angles rectes; excepte la línia de l’horitzó.

- I pel que fa als colors...
- Blaus, grisos... M’ho marca la lluna i, a banda, és el meu caràcter. Tendeixo a ser fred, de sang freda, sóc una persona tranquil·la. Va molt relacionat amb el caràcter, i la meva obra em mostra a mi en tot moment. En general, els pintors de veritat, els qui pinten perquè realment volen, no els qui només ho fan per vendre, queden plasmats en les seves obres.

- Abans feies perfomances. Per què?
- Fa molt temps que no en faig... però en el seu moment em van ajudar a trencar la rutina de pintar quadres. Em servien per agafar diferents disciplines que també m’agraden com la dansa, la música i la percussió i ajuntar-les totes.

- I els cargols? D’on surt la idea?
- Mira, no té cap secret. Un dia vaig fer una cargolada i em va venir la idea. Agafo les closques de cargols i les pinto; puc fer art i gaudir amb elles. A més ho considero una manera molt bona de reciclar. I trobo que està molt bé poder combinar la meva professió amb una cosa tant necessària com és el reciclatge.

- I actualment quins projectes tens?
- Ara estic aturat. Bé, fa mig any ja. Penso, llegeixo, estic tranquil. No tinc cap objectiu marcat. Sempre vaig sobre la marxa. Com que l’època del cosmos ja l’he madurat, ja ha acabat i, fins que en vingui una altra, tot i que jo no busco mai, em deixo portar i ja vindrà.

- Penses que hi ha hagut una evolució en la teva obra? Algun fil conductor?
- La pintura sempre ha estat el meu psicòleg. Plasmo a les obres la porqueria que tinc a dins. El fil conductor han estat les ganes de desfogar-me. M’he estalviat molts diners en psicòlegs [riu]. Tothom necessita expressar el que sent, escrivint, llegint, fent esport.... I jo ho faig pintant.

- Com t’inspires per pintar tots aquests quadres?
- La inspiració ve treballant, amb el treball de cada dia. Necessito un temps per madurar i crear coses noves. Em tanco al taller i, fins que surt el que ha de sortir, no paro.

- Creus que hauràs de morir, com ha passat amb molts altres pintors, perquè els teus quadres es revaloritzin?
- Podria ser, però a mi m’és igual, que s’aprofitin d’això els qui hi siguin. Però, seriosament, a mi realment no m’importa.

 
   
     
  Laia Creus i Susana Farrerós per totbisbal,
en data 9.01.2006