Tot sobre la Bisbal d'Empordà i pobles veïns
capçalera
escut  Entrevistes


Albert Roldós Brancós, un bisbalenc polifacètic i autodidacte


Un d'aquells dies que, com d'altres, vaig anar a comprar a la Ferreteria Gispert, l'Enric em donava conversa i alguna cosa li va fer pensar amb l'Albert Roldós, un bisbalenc polifacètic i amb grans habilitats per la mecànica. En Gispert em va comentar que l'Albert, entre d'altres coses, s'havia construït un cotxe al terrat de casa seva i, lògicament, una vegada fet, no va poder-lo baixar al carrer. Ho vaig trobar curiós i fascinant al mateix temps; em pensava que els cotxes només els construïen les empreses automobilístiques desprès d'un laboriós treball d'enginyeria. Em vaig preocupar per saber alguna cosa més del senyor Roldós i, realment, seguint la seva trajectòria, podem considerar encertada l'expressió de la seva muller, Teresa Valls Santamaria, quan diu: “em sembla que el meu marit era superdotat!”.


L'autora ens ofereix una doble entrevista realitzada a la Teresa Valls i a en Ramon Cortadellas per aproximar-nos a la figura d'un bisbalenc de 70 anys de vida que es va caracteritzar per la seva curiositat i per la seva capacitat de realitzar petits ginys mecànics i artefactes quotidians. Fill de la Bisbal, Albert Roldós Brancós va viure entre el 1926 i el 1996.

Conversa amb la senyora Teresa

Senyora Teresa, és veritat que el seu marit sabia fer de tot?

Sí, tot el que es proposava fer o arreglar ho aconseguia i sense que ningú abans l'ensenyés, tenia molt cap i molta memòria. Si hagués pogut estudiar una carrera relacionada amb la mecànica, que era lo seu, hagués arribat lluny. Feia tantes coses perquè tenia temps i s'hi dedicava molt.

I doncs, de què treballava?

Quan el vaig conèixer feia de flequer al forn de la placeta de la Font número 8, on hi ha també en Cortadellas. El local era de la Francisqueta Brancós, tieta seva. El nom del carrer era Serra i Sans. A ell aquesta feina no l'hi agradava perquè havia de treballar a les nits, per això es va llogar per fer de mecànic en aquest taller d'aquí davant, on hi ha ara la Citroën, però passava que llavors els cotxes anaven amb una mena de bombones de gas i, als vespres, arribava a casa fet un cromo d'emmascarat; ho va deixar i va anar a treballar a can Palés de fuster. Però més endavant, quan el seu germà va deixar la fleca, s'hi va tornar a posar ell. Treballar de nits feia que de dia
dormís poc, i per això es passava tantes hores al seu taller del terrat. També va treballar a can Fanals, empresa que feia bigues pretensades

Com es van conèixer?

Ens vam conèixer en un casament a Corçà i, des de llavors em va començar a venir al darrera, però jo no el volia. Després me'n vaig anar a passar una temporada a França, a casa el meu pare, que vivia a 100 quilometres de Dijon, i em va perdre de vista. Però quan vaig tornar a la Bisbal, un dia ens vam trobar a la Sarfa, i tot va tornar a començar. No veus que ell tenia tanta pelica!

Va ser el destí...

Segurament sí. Finalment, ens vam casar el 19 de juny de l'any 1954 a Corçà. L'Albert llavors tenia 28 anys, i jo 19. Abans de casar-nos em va avisar, em va dir que a sota del llit hi tindria una caixa d'eines i sí, sí, la hi va tenir.

I no la podia guardar a un altre lloc ?

No veus que teníem un pis tant petit!

Clar! I quants fills van tenir?

Hem tingut tres fills, en Josep que és fuster, la Concepció que va estudiar química i està casada a Itàlia, i la Mercè que és infermera com tu.

Tots dos sou de la Bisbal?

L'Albert sí, va néixer aquí el 26 de setembre de l'any 1926, i jo a Cassà de Pelràs el dia 10 de setembre de l'any 1935.

A més d'entendre de mecànica, què més sabia fer el seu marit ?

Ell feia de tot, tocava el piano, el trombó, cantava, jugava molt bé als escacs, al billar, al futbol, de jugar partits li vaig fer plegar jo, doncs desprès anaven al cine i se'm quedava dormit. També li agradaven molt les sardanes; una vegada en va composar una, però no sabem què se n'ha fet de la partitura. El teatre era una altra de les seves afeccions. Feia els pastorets al Foment.

Quin personatge representava?

Els havia representat tots, excepte Sant Josep.

I el de Verge Maria?

Sí, clar. Com et deia, l'afecció per la música li venia del seu pare, en Joaquim Roldós , que tocava el violí. Ell va aprendre a tocar el trombó perquè durant el servei militar, que el va fer a Barcelona, volia entrar a formar part de la banda de música, però no va poder ser perquè la plaça estava reservada. Allà va conèixer un company que tocava a l’Orfeó Català , i d'ell també en va aprendre molt. Tenia facilitat per afinar pianos. Aquí a la Bisbal abans hi havia molts vicaris i frares, amb el rector, al convent dels franciscans o en cases particulars, i alguns d'ells tocaven el piano; sempre que tenien algun problema l'avisaven a ell.

Era una persona religiosa?

Sí, molt, però al final va veure algunes coses que el van decepcionar.

En ocasions ha passat això. De petit era manyós?

Sí, quan tenia set o vuit anys es va fer un telèfon junt amb en Salvador Sagrera, fill del músic Joaquim Sagrera; la seva muller tenia una botiga de roba de nens. Ells dos eren veïns, i amb aquest telèfon es comunicaven l'un amb l'altre, el van utilitzar durant força temps. També es van fer una mena de politja per passar-se coses d'una casa a l'altra. Li agradava molt jugar a soldats de plom, ell en tenia pocs i, cada vegada que se'n desplomava un, el guanyador se'l quedava; per això va idear un canó que els feia caure tots de plegat. Jugava molt amb en Ramon Cortadellas. Sovint, a l'escola, narrava contes i ho feia molt bé perquè ho recordava tot. Els seus amics deien: “si l’Albert ens explicava alguna pel·lícula, ja no feia falta que l’anéssim a veure, doncs era com si l'haguéssim vist”. També coneixia amb força detall tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial, l'interessava molt aquest tema. Ah! aquesta és molt bona! La nostra filla Mercè, a les nits, plorava molt, i ell va estudiar com fer un dispositiu que feia gronxar el bressol; era bastant silenciós, em sembla que el va fer d'un motor de ventilador.

Que original. Li agradaven els nens?

Sí, era un bon pare, jugava amb ells i se'ls emportava a molts llocs, els ensenyava l'escenari del teatre per dins. Una vegada els va fer una bicicleta de tres rodes que era una monada. Això sí, no tenia paciència per ensenyar-los.

Potser pensava que també s'havien d'espavilar sols...

No ho sé. Era molt bo arreglant rellotges, en va aprendre al costat d'en Vicens Pardo. Anava algunes vegades a passar una estona a la rellotgeria i, només veient com ell els arreglava, ja li quedava al cap. Li van oferir anar a Barcelona a estudiar rellotgeria , però no hi va voler anar. Comprava rellotges vells per practicar, i també s'havia arribat a fer algunes peces ell mateix. Li portaven rellotges de pèndol de molt lluny perquè els arreglés, i els cobrava poquíssim. Els rellotges dels campanars de Fonteta i de Vulpellac també els havia arreglat. En ocasions també l'havien avisat per anar a arreglar alguns aparells dels que porten els vaixells. I el que li agradava molt, n’era un gran afeccionat, eren els gramòfons. Un any durant les vacances es va fer un torn al seu taller del terrat. Mira, la caixa d'aquest rellotge també se la va fer ell.

I, a més, amb curvatura, sembla difícil de fer. Va morir relativament jove, als 70 anys...

Sí, es va posar malalt i nosaltres no li dèiem el que tenia, però un dia va anar a una botiga a portar un rellotge i li van fer un comentari sobre la gravetat de la seva malaltia; va tenir una terrabastada tant forta per la notícia, que des de llavors no va fer mai més res de bo.

Quin greu que hagués estat així!

Sí, noia, mira.

Conversa amb Ramon Cortadellas Giralt

Senyor Ramon, com era el mecanisme que l’Albert va fer per passar-vos coses d'una casa a l'altra quan éreu petits?

L'Albert, tot i tenir uns quatre anys més que jo, jugàvem força plegats, per això recordo algunes coses d'ell. Per transportar petites coses, es va construir un funicular amb la maquinària d'un despertador. Recordo que havia canviat algun engranatge per modificar la velocitat del vagó que portava penjat. Feia un recorregut de quatre metres si anava de casa a casa per davant, i uns 12 si arribava fins la punta de l'edifici. De tant en tant se li havia de donar corda.

Expliquen que tenia un sistema per destruir els soldats de plom...

Sí, no se quin líquid posava en un pot que, després l'escalfava, i quedaven tots els soldats fosos. En feia moltes! Una vegada va fer un rellotge muntat sobre un meccano, en forma de torre, hi va posar les peces de plom, i pesaven tant que li van fer “brincar” tot.

Diuen que fent i desfent aprèn la gent! La senyora de l’Albert em va explicar que es va fer un telèfon...

No puc donar massa detalls, però se'l va fer amb un cable que, de tant en tant, s'havia d'encerar, o posar-hi algun altre producte perquè transmetés la veu. Tancàvem les finestres per evitar sentir-nos a nosaltres mateixos i funcionava. També va composar una sardana, ara no recordo bé si se'n deia el Cant o el Plor de la tenora. La cobla “La Moderna” va arribar a tocar-la, però segons deien, era bastant difícil. Era molt bo jugant a futbol, un dels qui en sabia més. Jugàvem a la plaça del Castell, i ell també al Camp dels Capellans, uniformat de futbolista, però sempre volia jugar amb espardenyes, perquè deia que així dominava més la pilota. Anàvem plegats a les classes que ens feia l’Enric Solés, ell estudiava francès i jo geografia, que m'agradava molt, i les dues classes les feia al mateix temps. Vaig aprendre francès només sentir-los parlar a ells dos.

I això de fer-se un cotxe, com va ser?

Sí, una de les coses d'ell. Recordo que va utilitzar el motor de la pastera de pastar el pa de casa seva, i el volant se'l va fer del cercle de fusta d'un cul d'una cadira.

L'Enric Gispert em va comentar que ells li van comprar les rodes i l’eix per fer-ne un carretó per transportar els bidons de petroli...

Pot ser.

Tot, en general d'ell, ho he trobat divertit, llàstima que no tinguem fotografies de les seves creacions, però bé, amb aquestes quatre ratlles hem intentat recordar-lo.

Sí, realment l'Albert va ser un bisbalenc del tot original.


 Autor/a    Data d'edició
 
Rosa Masana Ribas   30.04.2009
totbisbal és un projecte independent compromès amb la comunitat, sense cap suport institucional.
És possible pels ajuts dels socis, empreses que s'hi anuncien i, principalment,
per la tasca no remunerada del seu equip i col·laboradors.