Tot sobre la Bisbal d'Empordà i pobles veïns
capçalera
escut  Entrevistes


Javier Garcés, escultor i pintor


Javier Garcés viu a la Bisbal des de fa un quart de segle, tot que de petit residia a Barcelona. Com diu, és un noi del Guinardó. Molt precoçment va posar en marxa el seu propi taller de pintura i escultura, i l'any 1979 es va matricular a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi, filial de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on va fer la carrera artística, de cinc anys de durada. És considerat un artista realista, que domina amb excel·lència la tècnica del dibuix, la pintura i, no diguem la de l'escultura. Les seves obres et fan descobrir l'essència més profunda de l'objecte o persona motiu del seu art.

He evitat presentar el tema en l'habitual format d'entrevista per no córrer el risc de desvirtuar les paraules que en Javier utilitzava mentre m'explicava la seva obra. No sempre es fàcil d'interpretar un artista i, sovint, els verbalismes es queden curts. Els enunciats en negreta són de l'artista.

Faig pintura realista, no hiperrealista

Quan es fa escultura hiperrealista s’utilitza una tècnica que fins i tot busca simular la textura de la pell. S’apliquen queratines per donar la sensació real d'ungles i, fins i tot, s'hi poden incorporar cabells naturals. L'escultura realista que fa en Javier Garcés, no busca aquest tipus de resultats.

Després d'haver fet un retrat, m'he trobat amb que, la persona, en veure's, ha descobert un rictus facial semblant al d'un seu familiar. Fins aquell moment no n’havia estat conscient.

Però no solament s'ha trobat amb algú que ha identificat un tret familiar desconegut, sinó que també han pogut copsar una forma d'expressió d'ells mateixos que desconeixien. En aquest tipus d’art, la mirada d'un artista, el traç de la seva mà i la interconnexió que es produeix entre qui mira amb ulls d’artista, i qui és mirat, supera la lent més sofisticada que mai hagi inventat la ciència.

Una obra es una explicació gràfica i un residu de l'experiència de l'observació.

Al voltant d’aquest tema, en Javier parla del concepte de mirar i de veure. Veure seria aquesta mirada neutra, no intimidadora, un forma d’observar sense cap connotació, només copsant i interactuant. Mirar seria, diguem-ne, una acció més impositiva, menys còmoda per qui es objecte de la mirada.

Arriba un punt que, entre el model i tu, diu, es crea una empatia, una simbiosi. I, per ambdós, passa el temps volant. Quedes absort per la informació que tens al davant.

En Javier ens en posa un exemple dient: una persona impossibilitada no pot anar a visitar un paisatge natural; la posem davant d'una pintura feta d’aquest indret, i pot arribar a tenir la sensació de sentir el paisatge, d'experimentar-lo. Si això succeeix, és altament gratificant.

Cada vegada que intentéssim tornar a crear la mateixa obra, la faríem diferent i deixaria, per tant, un sobrant, una excedència de l'observació que seria diferent a l'anterior.

Quan reprodueixes objectes inanimats, no copies, els fas tornar a existir.

Perquè ho entenguem, parla dels totxos. I diu que quan els pinta, té la mateixa sensació que podria tenir un paleta quan els va posant d'un en un. La diferència és que ell els pinta, però experimenta com si construís un edifici.

De fet si observem una de les seves pintures junt amb els blocs de pedra de les parets del castell de la Bisbal (fotografia número 6), hi podem veure una harmonia entre els elements. Qui sap si el picapedrer, i qui posava un a un els blocs de pedra, experimentaven la sensació que feien reviure alguna cosa.

Cada obra es com una Odissea, per això enganxa.

Per realitzar una obra, primer cal disposar d'habilitats i de coneixements tècnics, però també de temps i d'esforç. I, evidentment, la tasca pot anar acompanyada de sofriment i de goig en alternança.

Diguem que, molt especialment de goig, quan s’ arriba a aquell punt en què que es perd la noció del temps i s’experimenta una sensació de pertinença, de fusió, entre l'artista i l'objecte, sigui inanimat o viu. Potser és això el que podríem interpretar quan en Javier comenta que una obra artística pot arribar a ser una autèntica Odissea.

(*) Les fotografies i el vídeo són de l'autora.

Blog de l'autor: garcesjavier.blogspot.com


 Autor/a    Data d'edició
 
Rosa M. Masana Ribas   29.07.2014
totbisbal és un projecte independent compromès amb la comunitat, sense cap suport institucional.
És possible pels ajuts dels socis, empreses que s'hi anuncien i, principalment,
per la tasca no remunerada del seu equip i col·laboradors.