<?php echo $aStrHTMLPaginaInici[$vIdioma];?> Tot sobre La Bisbal d'Empordà
Entrevista a Pablo Pineda
Voldria demostrar a la societat que sóc una persona en tots els aspectes
Vilaweb la Bisbal d'Empordà
   
 
El malagueny Pablo Pineda Ferrer, de 31 anys, va fer el 6 de maig una conferència a la Bisbal. Aquests dies també ha participat en xerrades a la UdG i a Palafrugell. Els actes s'emmarquen en la III Setmana de Sensibilització amb el discapacitat organitzades per El Trampolí i que acaba aquest diumenge. Pineda té síndrome de Down, és el petit de quatre germans tots nois i és el primer discapacitat psíquic europeu en obtenir un títol universitari.

Transmet molta força de voluntat, bondat i predisposició per afrontar els problemes del dia a dia. Tot i això, confessa sentir-se sol, a mig camí entre els Down i la gent normal.

 

• Com va ser que vas començar a estudiar Magisteri?

Va ser molt curiós perquè tenia moltíssimes idees, cosa típica en un jove que no sap què fer. Que si periodisme perquè m'agradava molt el món de la informació... que si història... I un professor de la Universitat de Màlaga, Miguel López Melero, que és una persona molt innovadora, va idear un projecte nou en què hem estat molts anys junts i em va recomanar una carrera no tant competitiva i em va convèncer de fer Magisteri. I ha estat una experiència maca però també trista.

• Trista per què?

Per la reacció dels companys al final. No en vaig saber res més. Es van despreocupar.

• Però acabar la carrera i anar-nos distanciant ens passa a tots...

El que dius és cert, però quan un, amb totes les cometes que vulguis, és normal, no ho veu tan dramàtic. Però quan tens síndrome de Down, les coses no tenen els mateixos matisos. Va ser acabar Magisteri i no saber-ne res més. Va ser un canvi brusc d'un dia per l'altre. Ho he dit moltes vegades. A la Universitat sempre m'he sentit molt sol.

• I això creus que és per la teva discapacitat?

És per tot. No sé si és pel meu caràcter, que sóc una persona més reflexiva, menys festiva...

• Per què, com és en Pablo?

És molt difícil de dir. Jo em definiria com una persona alegre, força oberta. No deixo la porta oberta del tot ni tancada del tot en les relacions socials. M'agrada la companyia però també la intimitat, estar amb mi mateix. Sóc de tenir pocs amics i bons que no molts i dolents. Sóc una persona prudent, mesurada, molt rutinària, m'agrada la vida tranquil•la, ordenada, metòdica. Veig la vida de forma molt optimista. Sempre veig l'ampolla mig plena, mai mig buida.
Sóc tenaç i sempre he tingut clars els meus objectius. Sóc una persona tan normal com qualsevol altra i sóc molt bel·ligerant amb les injustícies. Sempre recolzo al més dèbil. I més amb el col·lectiu Down.

• Has parlat d'objectius. En què centres la teva mirada?

Home, tinc una formació i uns estudis, però ara voldria demostrar a la societat que no només sóc algú capaç d'estudiar sinó que sóc una persona en tots els aspectes. El meu objectiu ara és plantejar a la societat que puc viure sol i independentment dels meus pares, que puc treballar com qualsevol altra persona, que puc tenir un carnet de conduir com qualsevol altre i que, a més, puc treure'm unes oposicions com qualsevol jove d'aquesta societat. Tot el que té una persona normal i que, a nosaltres, moltes vegades se'ns ha negat.

• Una pel·lícula?

T'ho diré ben clar: El club de los poetas muertos.

• Per què?

Perquè en aquesta pel·lícula s'hi veuen totes les aspiracions i objectius d'un noi diferent contra la societat o contra els cànons. Em va enganxar per com el professor trencava l'ordre establert i era molt imaginatiu fent les classes. Per a mi és un cant a la independència en tots els aspectes.

• Et parlava del cinema perquè tens una vinculació parcial amb aquest món gràcies a un documental que es diu La tesis de Pablo

Va ser casual. Un dia va venir a casa meva la televisió alemanya a veure com era un dia en la meva vida. I un dels càmeres es va quedar impactat i li va comentar a un home de Televisió Espanyola que es diu Pedro Barbadillo. I aquest va comentar-ho a l'equip del programa Documentos TV. Em va trucar per veure com reaccionava jo i ja vam parlar amb el director del programa, en Pedro Erquicia. I van muntar-ho tot i van venir diverses vegades a Màlaga a gravar-me durant un any sencer. Va ser molt intens.

• Com un Gran Hermano?

(Riu). Ben igual. Van entrevistar als meus germans, als meus pares, la universitat... El reportatge és immens i es veuen situacions de quan era petit i se'l van currar molt. El març de 2003 es va emetre competint amb totes les sèries que hi havia aquell dia. Em va sorprendre perquè ho va veure tanta gent que els dies següents no van parar de trucar-me d'arreu d'Espanya i, fins i tot, de Sud-Amèrica. Va ser desmesurat. I d'això en van sorgir moltes conferències. Tantes que en tot aquell curs vaig fer un total de 17 conferències per Sòria, Conca, Lleida, etc.

• Els teus pares no t'han acompanyat mai?

Alguna vegada em diuen que volen que vingui la meva mare. Si no, no.

• I els teus germans com veuen que tu siguis l'estrella i que ells fan el que poden?

Ho van assumir força bé, cadascun amb les seves peculiaritats. El segon i el tercer s'han convertit en els policies dolents, per fer-me baixar a la Terra. "Que repel·lent que ets", "para ja, que ets un pesat" em diuen... Ho fan perquè no sigui vanitós, tot i que sóc molt humil.
I la meva mare em diu que no pot sortir al carrer amb mi de la vergonya que passa perquè em para mitja ciutat de Màlaga.

Un any més tard, Documentos TV va fer 20 anys i van tornar a emetre el reportatge. I tornem-hi. A vegades tinc la sensació d'estar desbordat perquè em truca molta gent i em conviden a simposis i conferències. I tinc el problema que no sé dir que no. Fa poc vaig parlar amb el president Zapatero i em va semblar una persona molt honrada.

• Tu als polítics com els veus?

Els critico bastant perquè penso que es perden molt amb paraules. I jo sóc més terrenal. Menys paraules i més fets. Això li vaig dir al Congrés Mundial de Síndrome de Down a Javier Arenas, llavors Ministre de Treball. Li vaig fotre "tanta canya" que aquest any em van convidar als premis del 28-S, al Dia d'Andalusia. I vuit anys després encara se'n recordava.

• I com ho veus tot això de l'Estatut? Molt negre, no?

(Riu). Ho veig una mica com un culebrot. Quin serà el pròxim episodi?
(Riu). S'ha venut moltíssim i continuarà durant l'any. M'esperava una mica més d'algunes persones.

• Quina visió creus que hi ha de Catalunya a l'exterior?

Es veu com un lloc que aconsegueix les coses, molt tenaç. Massa!
(Riu). Com una comunitat que aconsegueix les seves reivindicacions. És la mosca collonera de tots els governs. Sempre està allà.

• I el paper dels mitjans en aquesta imatge?

Sí. Els mitjans magnifiquen el paper de Catalunya. Penso que el Partit Popular està fent una campanya anticatalana molt gran i aprofita l'animadversió cap a Catalunya de la resta d'Espanya per apretar fort.
A Andalusia no cauen malament els catalans perquè aquí hi ha una colònia andalusa molt gran però sempre hi ha el greuge comparatiu. Els mitjans ho han magnificat molt i la Cope especialment, que és molt escoltada a Andalusia. Andalusia té dues parts: els més joves i lliurepensadors que creiem que tot el que està fent la Cope és vergonyós. I després hi ha l'Andalusia profunda formada per gent gran i que diuen que Espanya es trencarà, com si s'hagués de desintegrar.
Crec que el PP està jugant a La guerra dels móns. (Riu). Jo crec que Catalunya és una comunitat històrica i que el seu Estatut no és incompatible amb la Constitució, ni molt menys, i que s'han de reformar els estatuts.

Sóc part de la societat jove andalusa que creu que les coses no es queden en el nacionalisme d'una, gran i lliure. I que quantes més reformes hi hagi, millor.

• Ara ets aquí a Girona, aquests dies fent el tour. Com va anar a la Universitat de Girona? I a Palafrugell?

Molt bé. Em van tractar perfectament. I la conferència va estar molt bé. Em van preguntar molt poc, però. Els estudiants es van quedar molt tallats. Però ho entenc, perquè a Andalusia passa el mateix. Els universitaris en general són molt tallats. A Palafrugell va ser molt agradable. La gent es va bolcar moltíssim amb mi. És un món associatiu, més participatiu. Em van tocar, em van abraçar i els vaig sentir molt propers. Es barallaven per fer-me fotografies. Va ser molt estimulant. M'agrada molt el tracte humà i que s'apropin a mi.

• I respecte dels altres nois amb discapacitat? Potser et sents una mica entre dos móns?

Exactament. Aquest és el problema. Sóc un down i en sóc molt conscient. En portar tant de temps en una escola normalitzada, en un institut o en una universitat, he entrat massa en el món dels normals. I m'oblido molt del món de les persones amb síndrome de Down i veig l'escalfor dels pares dels fills amb síndrome de Down, amb actitud de llàstima o sobreprotectora. Hi ha un desnivell immens. Però quan entro en el món dels normals sóc un síndrome de Down. I em veig rebutjat. I em sento enmig com els dijous. (Riu). Em sento molt sol en aquest sentit. En canvi, els Down són gent molt nobles i em veuen com un col·lega, com un amic. Però jo m'adono del desnivell que hi ha entre ells i jo. Ells no el veuen, però jo sí. I quan m'agrada una noia, estic tan normalitzat que vaig a per les noies més maques, m'enamoro perdudament... I no sé baixar i en deixo enrere a moltes. Hi ha noies que són un sis o un set que me les deixo enrere. (Riu). Estar al mig és molt complicat.

• Què et veus fent d'aquí a 10 anys?

Espero que faré, no de mestre, però si d'orientador o d'educador social en un despatx, orientant a persones indistintament que siguin o no síndrome de Down. Exercir d'allò que he estudiat. No distingeixo entre educació normal o educació especial. Mai he anat en llocs especials ni en tallers d'educació especial perquè penso que els síndrome de down

• Què en penses de l'ESO?

Aquest tio és punxant, eh? (Riu). Els joves d'avui no estan ben preparats i no estan humanament preparats. Els falta molta educació en valors. Trepitjar els altres se segueix veient com una cosa per ensenyar. Crec que els falta educació humana i una mirada a persones diferents o amb qualsevol handicap. M'indigno quan veig per televisió a joves que apallissen gent o que se'n riuen i que agredeixen als qui són diferents. I això ve dels pares que no volen que els fills es trobin amb la diferència, dels mitjans de comunicació que ofereixen morbositat aliena i la societat en general no vol ensenyar valors sinó competitivitat. I la classe política, amb el seu llenguatge, també en té culpa.

• Pel que dius, la televisió la veus. Ets algú informat i culte. Quins programes recomanes?

El que veig més són informatius tant de televisió com de ràdio, no Cope. (Riu). I programes d'entreteniment com Mira quién baila o Eva Hache i Caiga quién caiga i sèries com Hospital Central, El Comisario o Los Serrano. Odio els programes roses. De fet, m'han ofert participar en programes d'aquest tipus i a tots els dic que no perquè no vull seguir el joc de la commiseració o de la llàstima que es dóna tant a Andalusia. Vull que em truquin de programes on em vegin com un més, no com un personatge de circ.

• Queda dit. Alguna cosa més?

Sí, m'agradaria donar un missatge d'ànim i de coratge al col·lectiu Down d'aquí. Que segueixin lluitant i que no parin. Felicito iniciatives com les d'El Trampolí, trencadores, que obren la ment. I crec que s'ha de seguir per aquest camí, trencant els esquemes clàssics que encara imperen.

 
   
     
  Ignasi Corney per totbisbal,
amb data 07.05.06