<?php echo $aStrHTMLPaginaInici[$vIdioma];?> Tot sobre La Bisbal d'Empordà
Quan uns homes van aconseguir elevar de categoria a la Bisbal...

La distinció com a ciutat que aviat se celebrarà no hauria estat possible sense l'ús de les influències polítiques. La justificació reial per a la concessió del títol va ser purament anecdòtica.

Vilaweb la Bisbal d'Empordà
   
 

• La Bisbal realitzarà actes durant un any per celebrar la concessió del títol de ciutat


• L'amfiteatre d'El Mundial serà l'escenari d'un acte institucional i de presentació, el 13 de maig a les dotze del migdia, dels actes del centenari de la concessió del títol de ciutat. Des de l'àrea de Cultura s'ha explicat que fa temps que hi ha comissions que estan treballant en aquests actes, que arribaran fins el 9 de maig de 2007.
Tot i que es porten amb absolut secret, sabem que s'ha fet un logotip especial, que s'han iniciat unes rutes pedagògiques i que Video Play Serveis prepara un DVD commemoratiu.


El rei Alfons XIII atorga el títol honorífic de ciutat a la Bisbal d'Empordà

El 16 de maig de 1906, Jaime Escobar, representant del Govern Civil de Girona, notifica per escrit a l'alcalde de la Bisbal d'Empordà, Josep Maria Fina –en el càrrec des del gener d'aquell any– que el Ministre de Governació, Álvaro de Figueroa, li havia expressat per escrit cinc dies abans que: "Su Majestad el Rey (que dirige y gobierna) se ha dignado expedir por este ministerio el real decreto siguiente:
'Queriendo dar una prueba de mi real aprecio a la villa de la Bisbal, província de Gerona, y teniendo en cuenta el aumento de población así como su importancia agrícola, industrial y comercial, vengo en concederle el título de ciudad. Dado en Palacio a diez de mayo de mil novecientos seis'. Alfonso. El Ministro de la Gobernación, Álvaro Figueroa". Figueroa es va posar en contacte amb Escobar l'endemà que el rei atorgués la distinció. El plenari municipal de 17 de maig donarà compte del decret i, just un dia més tard, el Butlletí Oficial de la Província el recollirà. És el document que reproduïm a continuació. Les actes municipals expliquen que el batlle Fina va dir que "el título no es más que honorífico, que no ha de alterar en nada la tributación exigida a esta villa, puesto que la triutación se exige por el número de habitantes". El secretari, Joan de Carreras, evidencia que molts regidors no van assistir al ple intencionadament informant de l'inici de la sessió un cop "dada cuenta de las escusas de los que no asistieron".

 
El segle XIX és un reflex del clima d'agitació i de convulsió política que es viu arreu de l'Estat. Aquest abrandament, amb tota una profusió d'artistes i de professionals liberals (periodistes, coristes, compositors, actors, poetes o autors teatrals, entre d'altres) conforma una mescla que crida poderosament en un període com la Restauració. En aquest moment, la Bisbal viu d'una petitíssima indústria dedicada majoritàriament als sectors del suro i de la ceràmica. L'economia es recuperava de la plaga de la fil·loxera i la població voltava els 4.500 habitants. Hi havia diverses societats polítiques i culturals que expandien les seves idees arreu. L'Ateneu Pi i Margall, el "Centro de Católicos", el "Centro Republicano Reformista" o l'Escut Emporità en són alguns exemples. Cadascun d'aquests grupuscles era organitzador de tota mena d'actes, que anaven des de la publicació de setmanaris informatius, cadascun amb la seva càrrega d'ideologia passant per la representació de peces teatrals. A finals de segle, la Bisbal va dotar-se d'un aire senyorial gràcies a una classe burgesa emergent que li donava "glamour". Existia, per a dir-ho d'alguna forma, una aristocràcia que comptava amb una forta presència en balls com els de carnaval, amb l'organització de majestusoses comparses i la participació en rituals i cerimònies religioses. Era una alenada d'aire fresc a mig camí entre la intel·lectualitat, l'exquisitesa i la bohèmia.

Hi havia una Escola Menor de Belles Arts al costat del Teatre Principal, actualment desaparegut. Aquest teatre, edificat el 1850, comptava amb espais propietat de les famílies d'aquesta alta societat integrada per burgesos i nobles que anaven a passar-hi l'estona. I els casinos –el "Casino de los Arcos" o el Cafè de les delícies; aquest últim conegut popularment com "Can Met"– i les tertúlies estaven a l'odre del dia.

Centrem ara la nostra mirada en la casa d'un rellotger local, Rodolf Oliver, un patriota de conviccions romàntiques i ideologia carlina.
Aquest personatge va ser l'encarregat de muntar i vendre el rellotge públic del campanar de l'església parroquial, construït pel rellotger de la població de Morez, Paul Odobey, l'any 1900. Les tertulies que Oliver organitzava a casa seva amb diversos prohoms van propiciar que sorgís la iniciativa d'aconseguir que la Bisbal obtingués el títol de ciutat. La mediació clau en tot aquest assumpte va venir de la mà del diputat llagosterenc Roura –les fonts citen a un Jaume o a un Francesc Roura– personatge que, segons diu el cronista, alcalde entre 1931 i 1934 i historiador local Pere Lloberas en un dels seus llibres, estava "adherit al romanonisme". I és que el comte de Romanones era ministre en aquella època pel partit liberal. I es va utilitzar tota la influència possible. El diari palafrugellenc "La Crònica", que publicaria la notícia de la concessió, felicitava en aquella època a Roura com a diputat de la vila de la Bisbal "a quines gestions se deu la distinció de qu·hem sigut objecte". Tenim, des de llavors, dues ciutats reconegudes al Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, que ho és des del 1902. I, la Bisbal, des del 1906. Els impulsors del procés van ser coneguts de Lloberas, "portaven barbes abundoses o bigotis castelarins i, del meu record, eren figures decadents i venerables que, retirats de la vida activa, arrossegaven pels carrers llargues anyades d'història. Havien vist com la Bisbal s'estenia fora de les muralles medievals del costat de la carretera i havien conviscut –alguns en formaven part– amb la generació autènticament senyorívola que ens va llegar les Voltes i el Passeig".

El 17 de maig de 1906, diversos regidors del consistori estampaven la seva firma en l'acta de ple que informava del decret concedit pel rei Alfons XIII. No van signar-la tots, ja que alguns no van assistir-hi, possiblement perquè veien una finalitat política en la concessió. Pere Lloberas diu que "no volien haver d'agrair res a un govern repressor".
Fos com fos, es testimonia la signatura dels regidors Joaquim Costa, Francesc Sala, Robert Mercader i Jaume Graupera a banda de l'alcalde i del secretari. És a dir, de cinc dels 10 representants municipals.

Els 25 anys de concessió del títol no es van celebrar. Per al ja llavors "ciutadà" no va suposar cap mena de canvi que el municipi deixés de ser una vila. Aquest era un fet que congratulava a un determinat sector social però –i és lògic– la majoria no li va donar més rellevància. Només trenta anys més tard de la concessió, la Generalitat organitzava el Principat en 41 comarques. A conseqüència de la importància administrativa que havia tingut, la població es va convertir en capital –tants cops qüestionada pels atractius turístics i dades demogràfiques de poblacions veïnes– d'una comarca molt heterogènia.

El maig de 1956, un Ajuntament presidit per Martí Piera i Escofet, convidava a tots els bisbalencs i amics a celebrar les noces d'or de la ciutat i, el que és més important, en plena dictadura "es donà llibertat, sense reserves, per a escriure i parlar en la nostra llengua en les conferències i publicacions oficials del programa", afirma Pere Lloberas. En els actes hi van prendre part un teixit social conformat majoritàriament pels pares franciscans, mestres de les Escoles Nacionals –edificades el 1909, van permetre l'alfabetització de la població–, el "Club Deportivo la Bisbal", el Foment Catòlic, L'Aliança Bisbalenca i la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i l'Estalvi. Es va convidar als ciutadans de la Bisbal a engalanar els balcons i entre el 5 i el 10 de maig es van dur a terme actes culturals ben diversos. El dia oficial de celebració es va fer un ofici solemne a l'església, hi va haver ple extraordinari amb parlament de l'alcalde, sardanes amb l'Orquestra Moderna i una conferència a càrrec de l'advocat bisbalenc Narcís de Carreras. De dilatada trajectòria política, Carreras va ser secretari personal de Francesc Cambó i, anys a venir, entre 1968 i 1969, seria president del F.C. Barcelona. A ell se li deu la cèlebre frase "el Barça és més que un club". La va pronunciar en el discurs de presa de possessió del càrrec. A la tarda, en la mitja part d'un partit de futbol se li va imposar la primera insígnia d'honor de la ciutat.

La nomenclatura de ciutat es va acabar imposant. Però aquell ambient de fervor que regnava a principis del segle XX, pas a pas, es va anar esvaint.
Es va arribar al setantacinquè aniversari i es va celebrar. Ara, de bell nou, recordem la Bisbal d'una altra època.


CRONOLOGIA:
  • 1900
    Mor el compositor i musicòleg Joan Carreras Dagas, de l'escola del qual van sorgir els músics que van formar part de la primera etapa de La Principal de la Bisbal. En la seva vida va aplegar una gran quantitat d'instruments i de partitures. Actualment compta amb una plaça que porta el seu nom.
  • 1906
    El rei Alfons XIII atorga el títol de ciutat. Aquest mateix any arriba el cinema a la població. Serà el "Cinema Model". Les primeres funcions de cinematògraf es faran en una barraca de fusta dels antics graners episcopals, a la plaça del Castell.
  • 1911
    L'arquitecte gironí Rafael Masó i els germans Joan i Alfons Coromina creen la fàbrica "la Gabarra", coneguda com "Can Coromina". Aquest any es construeix també el cinema-bar "Mundial", bombardejat durant la guerra i recuperat amb els anys sent ara seu de l'àrea de Cultura a l'espera que es posi en funcionament la part de teatre.
  • 1914 – 1916
    S'obre la carretera de Calonge. Això facilita les comunicacions amb la població.
  • 1920
    S'acaba la carretera que uneix la Bisbal amb Cassà de la Selva passant per Santa Pel·laia.
  • 1922
    El 15 d'agost s'inaugura l'actual camp municipal d'esports. Actualment està a punt de finalitzar-se un nou camp de gespa artificial al costat del pavelló esportiu.
  • 1928
    L'arquitecte municipal, l'empordanès Pelagi Martínez i Patricio, reforma el 1928 l'antic ajuntament del segle XVI, edificació que actualment fa de seu dels jutjats. Aquest mateix any entra en funcionament l'escorxador municipal, projectat per ell mateix.
  • 1932
    La Principal de la Bisbal, fundada el 1888 gràcies als membres de la "Cobla Vella" de la població es converteix en Cobla Oficial de la Generalitat. El 1935 és nomenat director Conrad Saló i Ramell, el centenari del naixement del qual s'ha celebrat fa poc.
  • 1933
    Es pavimenta amb asfalt el carrer Ample. Entre 1931 i 1934 es canvia tota la xarxa de canonades d'aigua potable.
  • 1936
    La nova divisió territorial establerta per la Generalitat converteix a la ciutat, que ja era des del 1834 cap del partit judicial, en capital de comarca a conseqüència de la tradició com a centre administratiu i a la seva posició cèntrica dins del Baix Empordà.
  • 1953
    Josep Pla publica "Nocturn de primavera", obra inspirada en la Bisbal tot i que la població s'amaga sota un altre nom. Aquesta obra, modificada, acaba de ser reeditada per Destino d'acord amb el text original.
  • 1956
    El "Tren Petit", un ferrocarril de via estreta que va fer els seus primers passos el 1887, fa el seu darrer viatge entre Palamós i Girona.
  • 1968
    Es construeix l'edifici de Torre Bisbal, de deu plantes i un àtic, en l'espai que va ocupar l'antiga Casa Marimon que, entre 1904 i 1934 va ser utilitzada com a centre educatiu regentat per les religioses franceses de la Immaculada Concepció. L'edifici va funcionar durant anys amb una part d'hotel que més endavant es va reconvertir en vivendes i ha estat qualificat en múltiples ocasions com a "nyap urbanístic de finals dels setanta". Fa poc temps ha estat d'actualitat davant de la idea expressada pel batlle d'enderrocar-lo parcialment fins a la cinquena planta.
  • 1970
    El 28 de maig es crema el Teatre Vell o Principal de la població, situat al carrer del Morró. L'edifici havia estat construït l'any 1850 i va acabar enderrocant-se totalment l'estiu de 1999.
  • 1975
    El terme de Castell d'Empordà, conegut també com Sant Martí de Llaneres, s'annexiona a la Bisbal.
  • 1978
    La Generalitat renova el títol de Cobla Oficial a La Principal de la Bisbal
  • 1987
    La Llei d'Ordenació Territorial (LOT) comporta el naixement del Consell Comarcal del Baix Empordà al final d'un feixuc procés de consultes que qüestiona a la Bisbal com a capital. S'acaba instal·lant la seu a l'edifici de Can Salamó i el primer president n'és el batlle bisbalenc Albert Vancells Noguer (CiU).
  • 1995
    Ramon Romaguera Amat (PSC independents), primer alcalde en repetir tres mandats consecutius durant la democràcia. Governa el primer mandat amb majoria simple tot i ser la segona força i repeteix en els següents sent ja el vencedor amb majoria.
  • 1997
    Es posen en venda els terrenys de l'antiga fàbrica Pavicsa i neix el polígon industrial de l'Aigüeta. Els terrenys es van adquirir el desembre de 1996 per 246 milions de les antigues pessetes per part del Consorci Urbanístic de l'Aigüeta format per l'Ajuntament i l'Institut Catala del Sòl.
 
   
     
  Ignasi Corney per totbisbal, en data 2/05/06