<?php echo $aStrHTMLPaginaInici[$vIdioma];?> Tot sobre La Bisbal d'Empordà
  Dosenunburro: “És difícil en tots els aspectes ser original  i diferent i trencar esquemes” Vilaweb la Bisbal d'Empordà
   
 

EL PERFIL

Hem quedat en un bar de Peralada, però ens els trobem abans d’hora. Ens creuem per la carretera. És impossible no veure’ls: un burro català i un carro ple de coses i ells dos a dintre (en Pau porta la barretina) i dos nois darrera seu mig corrent per no perdre’ls de vista (més endavant sabrem que són dels seus i que han vingut a gravar-los i a fer-los fotos). Per acabar-ho d’adobar, quan els veiem fem anar el clàxon i ells, que no en tenen, troben ràpidament un substitut: “Ieaaaaaaaaaaahhh!”. La prova definitiva està escrita amb lletres grosses darrera del carro: www.dosenunburro.com. No és que s’hagin oblidat de nosaltres, però un policia els ha fet marxar perquè tenien la burra mal aparcada.


Un cop començada l’entrevista sabem que estem davant de dos joves de 22 anys. En Marc estudia sociologia i, en Pau, filosofia i història. Es mostren molt transparents tot i que, de bon començament, en Marc sembla més reservat que en Pau. Se’ls veu molt satisfets. Afirmen que no canviarien res del viatge tot i haver patit molt en alguns moments. Els dos aventurers han visitat uns 30 pobles i recorregut més de 350 quilòmetres. Segons diuen, es tracta d’un viatge iniciàtic, que els ha obert punts de vista i que els ha fet aprendre molt, ensenyant-los a veure les coses d’una manera diferent, a fixar-se en els detalls i a tenir encara més ganes de viatjar. Tots dos coincideixen quan els preguntem com ha anat la convivència entre els dos: “- Dos? Tres!”.


En Pau (en endavant, P) i en Marc (en endavant, M) són dos ambiciosos estudiants del municipi de l’Escala, a l’Alt Empordà. Han estat tot l’any preparant un viatge que ara acaba. Han recorregut part del Principat de Catalunya acompanyats d’un burro català, més concretament d’una burra anomenada Amèrica, que els estira tant a ells com al seu carro. Cap dels dos és de pagès i no havien vist mai un burro fins que van conèixer l’Amèrica, però això no els ha tirat enrere en el seu projecte. Nosaltres els trobem a Peralada el dimecres 7 de setembre, tres dies abans que acabi la seva aventura.
 
Com vareu pensar en muntar una aventura com aquesta?

P: Un dia que estava estudiant per un examen d’Història de Catalunya em vaig adonar que moltes coses que llegia passaven en llocs que no coneixia i que no sabia situar en el mapa. En canvi, hi ha ciutats europees que les puc col•locar amb molta més facilitat! Vaig veure que hi ha molta manca de coneixement del país tot i que hi ha molt d’interès per Catalunya; molts joves són independentistes, molta gent és catalanista... Però aquesta mateixa gent no coneix el seu entorn més immediat, inclosos nosaltres dos. El detonant de tot va ser quan em vaig posar a mirar un vídeo d’en Dragui [de la sèrie infantil que explica la història de Catalunya]. En aquell capítol apareixien en Santiago Russinyol i en Ramon Casas, dos homes que havien fet una ruta a cavall –o amb burro– i un carro per la plana de Vic i per la zona de Sitges. D’aquí em va venir la idea de fer un viatge per tot Catalunya amb el burro català, ara que s’ha fet tan famós. Això va ser l’estiu passat. I m’ho vaig plantejar per a aquest estiu. Li vaig comentar a en Marc. En vam estar parlant i fent un seguit d’esquemes i ens hi vam posar. Vam trucar a la universitat, a ramaderia, a la Generalitat, etc. Buscàvem algú que ens ajudés amb alguna idea... a muntar el recorregut... el que fos! Al principi li semblava una bona idea a tothom, però ningú ens ajudava. Vam trucar moltes vegades a TV3 per sortir en algun programa. Ens deien que era bona idea però era massa complicat... estava molt lluny...I, finalment, com ho vau solucionar?
P: Ho vam fer tot nosaltres i ens vam passar tot l’any preparant-t’ho. Ens va ajudar molt una professora del Departament de Geografia de la Universitat de Girona, que ens va fer uns mapes amb barems de paisatges i altitud, entre altres coses. Vam afegir-hi un projecte de 10 pàgines i la idea va anar prenent cada vegada més cos. Quan trucàvem, després ja ens feien més cas, perquè el projecte tenia cara i ulls.

Quins han estat els objectius del viatge?

M: Vam plantejar-nos-en diferents. D’entrada, crear interès per conèixer el nostre entorn, els pobles que ens envolten i els costums i tradicions. Amb aquesta manera tan original de recórrer Catalunya preteníem i pretenem que la gent giri la mirada cap a les coses d’aquí, especialment la gent jove. També ens vam proposar de fer un retrat dels diferents paisatges, personatges i maneres de viure. A més, hem volgut promocionar la raça del burro català, que està en perill d’extinció. En aquest sentit ha anat molt bé perquè a tot arreu on hem anat fins ara la burra ha cridat molt l’atenció; la gent ens pregunta si es pot tocar o què menja.

També teníem objectius literaris, si es pot dir així. Als dos ens agrada escriure i hem anat escrivint cròniques del viatge que van sortint publicades a la pàgina web. Aquest és l’objectiu que hem complert més estrictament. El que no hem pogut fer ha estat entrevistar a gent gran, perquè no hi ha hagut temps i les entrevistes informals les hem anat integrant a les cròniques. També hem fet fotografies i vídeos i, potser a posteriori, farem alguna cosa amb aquest material.

P: També volíem fer una ruta gastronòmica, però no l’hem pogut fer del tot. Només quan hem tingut la sort d’anar a parar en una casa d’un poble on fessin un plat típic i que justament el fessin aquell dia. Això sí, hem menjat cargols, peus de porc i botifarra i molta cuina catalana. Ens ha faltat temps per a fer coses. En un primer moment volíem fer 30 quilòmetres al dia però, un cop al poble, calia trobar un lloc per l’Amèrica, un lloc per a dormir nosaltres i també menjar i, entre una cosa i una altra, se’ns feia tard de seguida. Si hi sumes haver d’explicar la teva història cada vegada que et trobes algú... el temps s’esgota!

M: Un altre objectiu complert ha estat gaudir tranquil·lament del paisatge en comptes de fer com tothom, procurant arribant el més aviat possible. Es tracta de viure la lentitud del trajecte. Si haguéssim volgut complir tots els objectius estrictament ens haguéssim perdut l’essència del viatge, que era el més important. A més, es tracta d’un projecte flexible, d’una aventura! Crec que hem complert les nostres expectatives i tots els objectius.

Quant a la ruta, heu pogut seguir la planificació que us havíeu marcat?

M: Teníem una ruta prevista però era massa llarga i la vam haver de reduir perquè durava més de tres mesos. La nova ruta ens va portar problemes perquè hi havia molta baixada i pujada i passàvem per zona molt muntanyosa, cosa que ja ens va advertir el Centre Excursionista de Catalunya quan ens va dir exactament per on havíem de passar. En seguir aquests camins al principi del viatge vam veure que la burra no podia fer 30 quilòmetres diaris, amb tants de desnivells. Per això ens vam anar retardant i, al final, vam decidir arribar a Solsona, que era el límit occidental del nostre recorregut i acabar la ruta en un lloc emblemàtic: Pinós, que és el centre geogràfic de Catalunya. D’allà vam anar amb camió fins a Espolla i, aquests cinc dies, hem fet una ruta per l’Empordà per acabar a l’Escala, que és el nostre poble. El dia 10 és la nostra data límit i participarem amb l’Amèrica a la Festa de la Sal, que és una tradició del nostre poble. Estem molt contents de formar-ne part.

Havíeu pensat en trencar amb els models d’oci de la societat actual?

P: Això és una de les coses de què som molt conscients. Quan ens vam adreçar a les administracions (la Generalitat, la Diputació de Girona i l’Ajuntament) per a obtenir alguna subvenció, tot i ser llocs on tenen com a objectiu promoure la cultura catalana i que la gent faci moltes activitats, no vam aconseguir cap suport econòmic perquè la nostra proposta no encaixava en cap dels seus models d’activitats! És difícil en tots els aspectes ser original i diferent i trencar esquemes. A TV3, per exemple: “va, farem un programa sobre Catalunya que serà la hòstia!”: Catalunya des de l’aire. Un paio amb una veu súper avorrida que va explicant les imatges. En canvi, dos nois joves que fan una cosa diferent, una ruta per Catalunya amb burro català coneixent tots els indrets i la seva gent, i la televisió del país no els fa ni cas.

M: Hem comprovat que són precisament els mitjans de comunicació els qui potencien aquest encarcarament, seguint sempre la norma i la pauta marcada i no canviant mai de format. La nostra proposta de canviar el format de conèixer Catalunya en el vessant cultural, que és una cosa que s’ha fet molt però sempre de la mateixa manera, ha estat totalment rebutjat. La gent que ens ha fet cas ha estat sempre d’àmbits privats i personals. De fet, vam enviar un mail a tots els ajuntaments, explicant-los el nostre projecte i demanant un lloc per deixar la burra i per a dormir i un ordinador amb internet. Només ens van contestar dos pobles. I per dir-nos que no. En canvi, un cop hem començat a ser coneguts i a sortir als mitjans, ens han fet més cas. Però per la majoria de pobles ja hi havíem passat!

Com us ho heu fet durant la ruta per a menjar i dormir i per a fer el trajecte?

P: En la majoria de llocs, com que la gent ja ens coneixia, algú ens oferia anar a casa seva a dormir o a dinar, o ens convidaven al bar del poble a fer un menú. En alguns llocs hem estat a cases d’amics i, concretament, aquests últims dies, en cases de turisme rural, perquè la presidenta de turisme rural de Girona ens va fer una petita llista amb les cases rurals on podíem anar. També se’ns oferia gent que tenia espais per a poder deixar la burra, o per a poder accedir a internet per enviar les cròniques. No tota la gent ens coneixia, però quan els explicàvem la nostra aventura ens obrien les portes més fàcilment.

M: I, pel que fa a la ruta, hem aprofitat al màxim els camins però també hem hagut de passar molt per carretera.


Segur que teniu moltes anècdotes. Ens n’expliqueu alguna?


M: I tant! Quan arribàvem a Vilada (Berguedà), un poble que està al mig del Lluçanès, ens vam adonar que les ferradures de l’Amèrica estaven molt desgastades i era impossible continuar el viatge sense canviar-les. Vam estar trucant als pocs ferrers que queden a Catalunya i, per diferents motius, no hi havia manera de quedar amb ells.

P: En resum, entrant al poble vam trobar uns avis asseguts en un banc. Vam estar fent broma amb ells i escoltant el que ens explicaven. Un d’aquests avis, un home de 90 anys, havia estat ferrer i encara tenia la ferreteria. Tot i l’edat, aquell home es va posar la granota de treball, va fer les ferradures d’una barra de ferro i va ferrar a la nostra burra com si no hagués deixat mai de fer-ho. Li vam dedicar una crònica sencera perquè se la mereixia!

P: També hem de parlar d’en Ramon, que és capellà de Vic i que ens ha seguit molt des del principi. Vam estar amb ell quan passàvem per allà. S’ha interessat molt per nosaltres fins i tot trucant-nos per telèfon i via correu electrònic, i ens ha ajudat molt. Treballa en un hospital de malalts terminals i llegeix les nostres cròniques als malalts. Això ens ha il•lusionat molt. Una altra bona anècdota va ser quan l’Amèrica es va menjar tot el sac de garrofes i també el de faves, que seria equivalent als caramels en el sentit d’un premi que es dóna a l’animal, i al nostre cafè, que seria com el seu dòping! Més tard vam descobrir que també s’havia menjat un fuet immens que ens havien regalat al poble anterior!

Un cop començat el viatge, els mitjans de comunicació us han fet més cas?

M: Sí, els diaris locals dels llocs on hem passat ens han fet molta promoció, a les ràdios ens han trucat sovint demanant com anava el viatge i també hem aparegut al telenotícies de TV3, a Televisió Espanyola i a Antena 3. Ara ens ha trucat l’Albert Om per anar al seu programa. El que ens ha sabut més greu és que el programa En Directe, que crèiem que s’adaptava molt al que estem fent nosaltres, al final no ha vingut ni una vegada tot i haver insistit moltíssim. Vaja, que a TV3 no ens han fet gens de cas. Ens van dir que truquéssim al De vacances i a En Directe. Ens deien que sí, que era molt interessant i que ja ho farien però, al final, res de res. Creiem que han desaprofitat una bona oportunitat, perquè sent la televisió de Catalunya, que se suposa que ha de promoure les tradicions i la cultura catalana, l’experiència de dos nois joves coneixent el territori amb burro català hagués estat interessant.

Una imatge i un poble que us hagi quedat gravat?

M: A mi el que més m’ha impactat ha estat el paisatge del Lluçanès, sobretot les postes de sol. També des de dalt del carro, les dues orelles de la burra i, enmig d’una carretera llarguíssima que encara no ensenya el final. Si em fas triar un poble em quedo amb Alpens (Osona), sobretot perquè em va semblar un poble autèntic, molt bonic i amb molt bona gent també, però la veritat és que tinc ganes de tornar a tots els pobles on hem estat!

P: Jo recordo una posta de sol a Viladrau que va ser l’hòstia, amb una tonalitat de colors increïbles. Viladrau té un paisatge privilegiat. I, parlant de sensacions especials, la millor satisfacció era quan, a les tantes de la nit, acabaves la crònica i et podies posar a dormir. A mi em costa triar un poble, però potser diria Sant Bartomeu del Grau (Osona), que té unes vistes impressionants i va tenir molta gràcia visitar-lo.

 
   
     
  Laia Creus i Susana Farrerós per totbisbal,
en data 15.09.2005